Sense complexos
El pont del darrer cap de setmana ens deixava tot un bon reguitzell d’activitats per escollir escampades per tota la geografia. El dissabte, vaig escollir deixar-me caure per la Fira de l’Avet a Espinelves. Allí, a banda de tota la gentada que s’hi congrega aquests dies, i el munt de paradetes meravelloses, hi havia també una banda de Dixieland, la River Ter, que tot tocant recorria els carrerons empedrats i costeruts del poble, i que de tant en tant s’aturava on hi havia un xic més d’espai, allí, molts s’aturaven a escoltar-los.
La nena del meu costat, que debia tenir menys d’un any, asseguda a les espatlles del seu pare, es movia i s’agitava al ritme de la música, ballava amb tot el cos, i picava de mans amb emoció, picava el cap del seu pare, mirava a banda i banda, es picava les cuixes, es movia amunt i avall, seguint la música que sentia, captivada pel so que produien aquells instruments que no podia ni tant sols nombrar.
En contrapartida, entre els adults, amb prou feines alguns s’atrevien a marcar el ritme amb un peu, discretament a l’asfalt o picar de mans sense fer massa soroll, que no es noti. Tot i que per les cares, semblava que la música també a ells els produia molta felicitat, i la prova és que no marxaven, que seguien allà quiets mentre sonava, col·lapsant el carrer.
Em vaig preguntar el perquè d’aquesta diferència. I crec que és perquè a ella ningú li havia dit encara frases com “estigues quieta”, “això ara no toca”, “no facis el ridícul”, “no cal ballar si no en saps”, i moltes d’altres que segurament us venen a la ment d’haver sentit. En quin moment de la nostra vida aquestes pors comencen a impedir-nos de fer coses que ens fan feliços, coses que no perjudicarien a ningú, i de les quals l’única barrera és aquesta por al ridícul, a sentir-nos observats, al que puguin pensar de nosaltres.
És molt provable que comencin a la infància, és molt cert, però per sort, quan som grans com que són pors apreses també les podem desaprendre.
No tinguis por d’aprendre coses noves, no tinguis por de mostrar-te, el ridícul no existeix, l’hi poses tu mateix.
Jo per la meva part, vaig desitjar de tot cor, que a la menuda, quan comenci a créixer, no li diguin que deixi de ballar, ni d’expressar-se. I als que em llegiu, que no els hi digueu als vostres fills que deixin de fer coses, que els deixeu fer activitats encara que no guanyin o no es converteixin en campions o estrelles, que puguin córrer, practicar esports, anar a música, ballar, jugar a escacs, pintar, perquè encara que no facin cap récord o no guanyin cap premi, el que és segur és que ho faran amb passió i els farà feliços i els ajudarà a desenvolupar-se.
