Adolescent, dur-lo al psicòleg si no vol anar-hi?

Aquest és un dilema freqüent en els pares que tenen fills adolescents i preadolescents, és a dir aproximadament dels 11 als 17 anys (tot i que amb 18 encara són adolescents, se’ls considera mèdicament adults).

Mentre que amb les patologies físiques tots ho veiem claríssim que els duríem al metge, no passa el mateix amb les psicoemocionals.

A ningú se li acudiria preguntar-li al fill si vol anar al metge quan té un braç trencat, o si es vol deixar operar en cas d’apendicitis, o si li subministrarem antibiòtics en cas d’infecció. És més, el fet de no donar-li el tractament necessari podria ser constitutiu de delicte.

Què passa doncs quan el problema és tal com hem dit psicoemocional? O podem fins i tot estar davant d’algun tipus de trastorn? Deixem a la seva elecció seguir o no seguir el tractament? L’obliguem a venir fins i tot en contra de la seva voluntat?

La resposta no és gens fàcil. D’entrada, evidentment, el més òptim és que hi estigui d’acord, ja que això sempre és considerat un factor de bon pronòstic per a la recuperació, ja que fa que hi hagi molta més motivació per al seguiment de la teràpia així com de les tasques programades. I per tant aquesta seria sempre la primera opció, que a través de la negociació i del propi reconeixement del problema, l’adolescent accedeixi voluntàriament a assistir a la teràpia.

A vegades però, aquest reconeixement i acceptació poden no existir des de bon principi, en aquests casos seria recomanable una fase de negociació que l’ajudi al propi reconeixement, en alguns casos aquesta fase es pot ajudar d’alguna visita prèvia dels pares al terapeuta que pot donar pautes, o fins i tot d’assistir a consulta els pares amb l’adolescent a l’hora. En aquesta fase l’important és veure els beneficis que la teràpia pot tenir, així com vèncer els prejudicis associats que encara socialment perviuen en algunes ocasions. Cal per exemple trencar la preocupació de que el terapeuta explicarà als pares el que l’adolescent li expliqui, es manté el secret professional, i aquell passa a ser un espai per a l’adolescent, un espai segur i per a ell o ella, on rep suport, on es treballa per a la seva recuperació

De fet, fins i tot en casos de reticència inicial, un cop iniciada la teràpia i establert el vincle amb el terapeuta, en la majoria de casos, aquesta manca de convenciment inicial acaba transformant-se en una bona adherència al tractament i bona recuperació, i en una valoració d’aquell espai així com enfortiment de la relació amb els pares, ja que han estat en certa manera els que han permès de crear aquest espai, essent aquest fet una mostra d’estima i afecte i no vivint-se com a obligació.

I després hi ha els casos en els quals la pròpia malaltia és la que els manté en la negativa de seguir la teràpia, com seria el cas d’alguns trastorns o de les addiccions, en aquests casos, seria recomanable l’assistència, ja que un cop iniciat el tractament i comença a millorar el trastorn o l’addicció, millora també la percepció i reconeixement de la malaltia i per tant l’acceptació de la necessitat de la teràpia.

Serà sempre en tots els casos, però, de crucial importància, deixar clar que portar-lo a teràpia es fa des de l’estimació, de la mateixa manera que li diríem que el portem a operar d’apendicitis perquè l’estimem i volem que es curi, i fer-ho des de la fermesa, però des de l’afecte, des de posar límits, però des de la calma, essent un exemple també de la relació que hi volem establir.