Del melic i la zona de confort
Ahir m’estava asseguda mirant-me el melic, mirant-me’l literalment, no en el sentit figurat i normalment no gaire positiu amb què se n’acostuma a parlar. El mirava perquè a mesura que la meva panxa creix sembla que s’expandeix, i es preveu que acabi fins i tot deixant de ser un clotet per sortir cap enfora, i mirant-me’l mirant-me’l em vaig posar a pensar…
Alguna cosa fa que a mesura que creixem ens anem quedant en la nostra zona de confort, aprenem a explorar menys i a córrer menys riscos, a quedar-nos en la seguretat del que tenim, encara que no sempre ens faci feliços, sigui el que volem o que fins i tot ens perjudiqui. Ens espanta sortir-ne per por al que hi trobarem fora: què hi ha fora de la zona de confort? Ens ferirà sortir-ne? Compensa? I què passa si el que hi ha fora m’agrada menys que el que tinc ara? Són tot de preguntes que ens passen pel cap, conscient o inconscientment, i que tot sovint el que fan és paralitzar-nos, tenir-nos mantenint la situació actual i perllongant-la.
El cert és que són preguntes que no tenen resposta, almenys no a priori, però el que si que em vaig preguntar és d’on venien. Perquè, recordem-ho, la nostra arribada al món va consistir precisament en això, en sortir de la zona de confort, de la que és precisament la zona més segura i confortable del món, la panxa de la nostra mare. De sobte, després de 9 mesos (setmana amunt setmana avall) vivint confortablement, a temperatura constant, amb alimentació directa i sense esforç, i sense haver-nos de cansar gaire, decidim que hem de sortir d’allà. I ho decidim sense tenir massa arguments, sense fer-nos preguntes ni tenir respostes, ho decidim perquè sabem sense saber-ho que és el millor, el nostre instint ho sap, estem fets per evolucionar, la nostra vinguda al món és un pas de gegant que ens expulsa de la nostra zona de confort, i ens du a la vida.
El que passa és que en algun moment, a mesura que creixem, el nostre entorn amb tota la bona intenció del món i segurament molta estimació, es comença a preocupar per la nostra seguretat, i comença a omplir-nos d’advertències de perill pel desconegut, de pors que ajuden a mantenir el control sobre nosaltres, de frases de “vigila” (que en un altre post ja en parlarem de la seva utilitat o inutilitat), de premis i felicitacions si ens quedem quiets i en zones segures, etc. Fent que aquest instint d’explorar el món, propi dels infants i que ens ha dut a existir, es vagi veient disminuit a poc a poc, tant que quan som més grans i el que ens demana evolucionar i ser feliços, és precisament això, gairebé no sabem com fer-ho.
I ens preocupa que aquest sortir de la zona de confort ens pugui acabar ferint, deixant-nos cicatrius a l’ànima si no tot surt com esperem. I és cert, no hi ha cap garantia de que no resultem una mica ferits en l’intent, aquesta garantia no hi és, no hi ha estat mai.
De fet, en el moment de néixer tampoc la teniem aquesta garantia, i el cas és que vam resultar ferits. Tots portem al bell mig de la panxa aquesta primera cicatriu, prova indiscutible que sense por ens vam llançar al desconegut cercant la vida. Així que la propera vegada que sentis por de sortir de la zona de confort, que et preguntis si en seràs capaç, si seràs prou fort per resistir les cicatrius de la vida, només arromanga’t la samarreta i mira’t el melic, perquè és la constatació que si que pots, ja vas poder abans, si no no series aquí.
I com sempre, ja saps, recorda’t de somriure almenys 5 cops al dia!
