Quan vam deixar de cosir els mitjons?

Aquesta setmana, per qüestions de l’atzar o potser de l’algoritme, a les xarxes em va apareixer un video sobre temes de roba. Parlava de la moda ràpida, de la durabilitat de les peces, etc. I al final una de les persones entrevistades es feia la reflexió, ‘fins i tot un mitjó es pot cosir abans no el llencem’.

Això em va fer pensar. Certament veniem d’èpoques on tot s’aprofitava, es reutilitzava una vegada i una altra i després es va passar a una època de consum, de substitució, i em pregunto si aquest canvi d’hàbits no s’ha acabat traspassant també a les relacions humanes.

Si quan la relació amb un altre ésser humà no funciona (amor, amistat, feina, relació client-empresa fins i tot), optem per finalitzar-la de manera ràpida com si fos un mitjó amb un forat. Que llencem de seguida amb l’esperança de properament sentir el tacte d’uns mitjons nous.

No parlo de relacions que són com aquells mitjons que ens fan mal, ens piquen, ens rasquen, ens enceten. Si la nostra relació és un mitjó d’aquests, sense cap mena de dubte que ens n’hem de desfer sense mirar enrere.

Però si es tracta d’una relació com un mitjó calentet i meravellós, que ens va bé, i simplement per desgast, temps i ús, li ha aparegut un foradet, potser bé val l’intent de cosir-lo, de sargir-lo, de veure si així el mitjó torna a ser el que era, si més no de provar-ho abans no passi a millor vida.

Certament potser la societat i el sistema, amb connivència amb algunes pseudoterapies diuen que llencem i comprem de nou, tan de productes com de relacions. Però el cert és que les relacions, les bones, les de debò, les duradores, volen d’esforç, no es compren i no és tan fàcil de forjar-les d’un dia per l’altre, demanen dedicació, demanen paciència, demanen treball personal, comprensió.

Com a psicòloga, si els mitjons t’agraden i et queden bé, si els surt un forat, t’animo a provar de sargir-lo primer, i sobretot mirar de detectar els foradets quan són petits, que sempre seran més fàcils d’arreglar.