Cant a la vida
Ahir vaig veur l’entrevista de l’Evole a Pau Donés, suposo que com molts de vosaltres, i de ben segur que avui no sóc l’única que n’estic parlant, perquè certament, era una entrevista que no podia deixar a ningú indiferent, tant és si la seva música t’agradava o no, o si et queia millor o pitjor, però el cert és que deia veritats com punys, i que et sacsejaven.
El cert és que ja sabeu que la meva relació amb el càncer és prou profunda i que en conec de prop els estralls, i mentre l’escoltava i el sentia, a banda de plorar una mica en algun tros (sí, les psicòlogues també plorem) no podia deixar de pensar en com el món és ple de molts Paus Donés anònims, cadascun amb la seva lluita particular, cadascú amb aquesta decisió de com afrontar el món i com afrontar la malaltia, i com n’és d’important que també siguem a prop seu i que també els escoltem i en volguem aprendre.
Creiem que som immortals. Ho creiem perquè el nostre cervell no es planteja allò que no pot explicar, no es planteja no existir, però un diagnòstic com el càncer ho posa sobre la taula. Posa de manifest la fragilitat de la vida, com sovint no valorem les coses més minúscules i que encadenades conforment la nostra realitat trenada, i com tot i minúscules tenen majúscula importància. Tenir forces per alçar-se del llit sol. Poder fer plans per a l’endemà o per un mes endavant amb plena confiança. Acceptar els canvis de plans inesperats. Fer els petons necessaris. Abraçar sempre que calgui. Dir la paraula justa. Callar la que sobra. Ser on ets ara i aquí. Saborejar cada mos de la vida. Viure a la teva manera.
La vida és aquí, esperant-te perquè la gaudeixis, perquè l’exprimeixis, perquè la sentis, perquè la visquis en totes les seves facetes, fes-ho sense que calgui cap diagnòstic, fes-ho per ser feliç, valora totes aquestes minúcies gegantinament importants, estima pel plaer d’estimar i per deixar que et recorri el cos aquesta emoció, perquè és teva i la prova irrefutable de que ets viu, perquè mentre ets viu tot és possible encara.
I algun dia certament no hi serem, i es respondrà l’únic dubte possible en aquell moment, saber si la nostra vida ha estat un veritable cant a la vida, la d’en Pau ho va ser.
La teva tu ho tries.
Cuidem-nos.
*Crèdits de la fotografia: Pau Donés y Jordi Évole en ’Eso que tú me das’. /ATRESMEDIA TELEVISIÓN
