SMPNR

Avui m’he conectat a les xarxes socials, suposo que com la majoria de gent fa de manera gairebé automàtica, i he descobert que és la Setmana Mundial per un Part i Naixement Respectuosos.

Inevitablement he pensat en el meu, com possiblement fan moltes de les dones que han passat per un part quan algú en menciona un, i m’ha semblat un bon moment per compartir-lo.

Un dijous al matí com qualsevol altre i amb la meva panxa, que anomenar-la prominent seria quedar-me curta, em vaig despertar amb una sensació estranya, de no haver descansat gaire, d’haver dormit a sons curts, i se’m va acudir anar al metge a que em miressin com anava, ja que feia 4 dies que havia sortit de comptes.

Allà, em van mirar i no van veure senyals de part evidents, i a més van dir la formosa frase de <<Tranquil·la que estàs molt verda encara>>

Tant verda no estava quan a les 9 del vespre van començar les contraccions a intèrvals molt regulars, i quan van arribar a cada 4 o 5 minuts tal com ens havien explicat al curs de preparació, cap a l’hospital amb la maleta que vam anar.

Allà aquest cop si que van verificar que estava de part i em van tenir una bona estona per al cap d’unes hores enviar-me de nou a casa perquè anava molt a poc a poquet.

A casa amb prou feines vaig aguantat 3 hores entre banyera i sofà i un mal de mil dimònis que no marxava en cap posició ni desapareixia entre contracció i contracció.

La següent visita a l’hospital, la cosa anava en marxa em van dir, i per sort ja se’m van quedar i em van ubicar en una habitació amb tot l’equipament hagut i per haver, i el que és més important, vaig conèixer les dues persones que m’acompanyarien en tot el procés, el Raül i l’Andrea. Eren cap a les 8 del matí ja.

A les 11 trencava aigües, després, de passeja, mou amunt, mou avall, prova la cadira, prova la liana, prova la banyera, asseu-te al llit, acotxa’t, alca’t, a la gatzoneta, de cantó, passeja, balla, canta, i torna a començar el cicle.

A la 1 del migdia passava ja pe’l meu cap la paraula epidural. I més quan la ginecòloga em va mirar i li va semblar una bona idea per si havíem d’anar a cessària.

Sort que no va caldre cessària, perquè l’epidural que em posaven a les 3 de la tarda no em va fer efecte de ben gota, i el dolor seguia amb la mateixa intensitat que abans de la punxada. En aquest punt, la Rosa, que havia asssitit el meu naixement gairebé 31 anys abans i que havia vingut a veure si podia assistir també al meu part, va anar-se’n.

El cert és que de ben poquet va ser, perquè la criatura va néixer amb prou feines una hora després.

Havia estat gairebé 40 hores desperta, vaig estar 20 hores amb contraccions, 7 hores empenyent amb ganes, i després, de cop ja estava.

Us estalviaré el detalls sanguinolents i tots els procediments mèdics posteriors, l’entrada no va pas d’això.

Va ser un part perfecte?

No, no n’hi ha cap diria jo, o ho són tots, depen de com ho miris.

Tots són perfectes a la seva manera, perquè mostren la meravella que ha fet la naturalesa, ha fet que un cos sigui capaç de gestar vida, de crear-la, i posa en marxa mecanismes perquè la vida pugui ser possible després, separant dos cossos que al principi eren un.

Però cada part és com és, únic, perquè cada dona ho és, i cada parella(si hi és) i cada criatura també.

L’important no és si és un part vaginal, si es fa amb epidural o sense, si el massatge perineal ha funcionat i t’estalvies l’episiotomia, si es fa estirada panxa enlaire o de costat, o si es fa dreta o a la gatzoneta o de quatre grapes, o si és una cessària.

L’important és que ÉS.

L’important és que el visqueu.

L’important és que el gaudiu (si, he fet servir la paraula gaudir tot i que hi hagi molt dolor…).

I tot això evidentment és possible per descomptat en un context lliure de violència obstètrica (per no tenir un part traumàtic), i sobretot si les persones que t’acompanyen ho fan des del respecte, la professionalitat i fins i tot l’afecte diria jo (per a més tenir un part feliç). JO EN AIXÒ VAIG TENIR MOLTA SORT.

Feliç Setmana Mundial del Part i Naixement Respectuosos, a tothom, perquè tots hem passat com a mínim per un naixement.

Una abraçada i ja sabeu, recordeu-vos de somriure almenys 5 cops  al dia.