I si no surt com esperes?

L’inici d’any és per a moltes persones un canvi de cicle, un moment en el qual fer balanç de l’any viscut, un moment que amb facilitat s’omple de bons desitjos, de rituals, de proposits per al proper any que s’estrena.

Un dels meus costums és veure sortir el sol el primer dia de l’any. No està basat en cap creença, en cap superstició, ni en res semblant. De fet, sóc plenament conscient que l’inici d’any és un dia completament aleatori, un dia que en un moment determinat algú va establir com a inici del calendari, però no vinculat amb res més que amb ell mateix, és a dir, que des d’una celebració a la següent ha passat un any, exactament com ho és per qualsevol altre aniversari. Tot i així, sense cap significat especial, sense esperar que em confereixi cap poder o se’m concedeixi cap desig, el primer dia de l’any m’agrada veure sortir el sol.

Així que el dia 1, em vaig alçar d’hora encara en negre nit, us podeu ben imaginar que no resulta fàcil, especialment si la nit anterior s’ha tranuitat, encara que no sigui massa, ni tant com en temps passats. Decidir per pròpia voluntat que sigui el despertador qui m’alci el primer dia de l’any, posar els peus al terra fred, i fora sols una negror immensa. Activar-se, i disposar-se a buscar un bon lloc des d’on veure sortir el sol, un punt ben encarat a l’est on la línia de l’horitzó sigui visible.

Doncs quan tot estava previst, quan havia vençut la mandra, el fred, la foscor, m’havia mogut i esperava amb atenció, a mesura que s’anava acostant la claror de l’alba, l’únic que es va divisar a l’horitzó foren uns núvols espessos, enganxats a la línia de mar i que garantien que no veuria la sortida del sol. Que el podria intuir, que en percebria la claror, però que no veuria el sol. No el vaig veure sortir. El vaig veure sortir rere els núvols ben entrat el matí, quan ja era prou alt i alguns es van dignar a apartar-se.

Quants cops a la vida fem tots els possibles, posem tot el nostre esforç, tots els nostres recursos en quelcom que al final no es materialitza, o no surt com voldríem o com creiem? Què fem quan això passa? Com vivim els canvis inesperats, els girs de la vida?

Podem desitjar una cosa amb totes les nostres forces, podem fer tot el possible, però no és garantia de res i això ens obliga a preparar-nos per si no és com volem i acceptar que la realitat potser no sempre és com esperem, ni com creiem que hauria de ser per tots els nostres esforços. Això és així, perquè no tenim el mateix grau de control en tots els aspectes de la vida, i ser-ne conscients des del realisme ens ajuda a poder acotar les expectatives i preparar-nos per totes les opcions possibles.

I si hi ha coses que controlem tant poc, val la pena intentar-ho? Val la pena esforçar-se tant? Certament, en aquells aspectes dels quals tenim poc control, podem pensar que és un desgast d’energia, però d’altra banda, si no fem la nostra part, llavors si que esdevé impossible, i tot i que aquests dies ens envoltin bons desitjos, supersticions i rituals, no podem deixar-ho tot en mans de l’atzar.

Així, que sí, sens dubte el proper any m’alçaré de nou de fosc i intentaré veure sortir el sol, tot i el risc de tornar a trobar núvol, perquè el que està clar és que si no m’alço, llavors segur que no el veig.

Espero que per als teus propòsits i desitjos trobis la determinació de convertir-los en plans d’acció que t’ajudin a fer-los realitat, almenys en la part que depèn de tu. I si necessites orientació per fer aquests plans ja saps que pots comptar amb mi.

Cuidem-nos.